D’AQUÍ A UN ANY….

Dilluns de llibre: cel gris, son, la casa per ordenar, la nevera per omplir….no cal donar més detalls, m’enteneu, oi? És aquella sensació de voler que el dia acabi de passar ràpid i arribi el moment d’amagar-se sota el nòrdic amb l’esperança que demà el dia sigui si més no, un pèl més extraordinari que no pas el d’avui.

En algun moment d’aquesta setmana faig anys (36, per si algú li interessa) i encara hi ha un munt de coses que a l’edat a la que estic a punt d’arribar crec que ja hauria de tenir ressoltes, però no les hi tinc. No sé, què es fa en aquests casos? Te’n treus uns quants? Evites pensar en tot allò que encara no has fet i hauries d’haver fet? Bufes les espelmes prometent que a partir d’ara allò i allò altre?

Fins ara el pas del temps no m’ha obsessionat mai, em refereixo a  fer anys, i tampoc m’obsessionaré ara amb em aquests 36, però sí que em preocupa el pas del temps físic, el de les agulles del rellotge, la velocitat en que creixen els fills dels altres,  fa res et van dir que fulanita de tal havia parit i quan trobes la fulanita de tal porta una criatura agafada de la mà que ja camina i fins i tot parla. El pas del temps de tu fent ratllades sobre algunes cites de l’agenda que van corrent de setmana en setmana perquè no trobes mai el moment per aquella visita a una sèrie d’especialistes acabats en -òleg, el pas del temps d’aquells esdeveniments anuals que quan es planten davant teu et preguntes: ja ha passat un any? Parlo de coses com els Premis Príncep d’Astúries, el Nadal, els Òscars, els canvis d’armari o les reunions de veïns; jo sincerament, hi ha coses que obviaria repetir.

No és el cas del meu aniversari, m’agrada, em llevo contenta i recordo sempre la meva mare explicant que vaig néixer de cul, rodona com una poma i em van passejar per tot l’hospital de tan refeta que estava, 3.600 de Marta ni més ni menys, i aquí estic, encara amb els 3.600 i uns quants més i aquest aniversari que m’agafa sempre per sorpresa i per tant no forma part d’aquests fets anuals que es repeteixen cíclicament, de fet, de sobte veig un pintallavis Chanel Coco Rouge que  val massa diners per ser un simple pintallavis i sento que el necessito, i mira que jo els llavis ni me’ls pinto, però a vegades una té rampells glamurosos i amb tocs frívols, i des que em vaig emprobar aquell “rouge” en concret en una botiga d’aquestes on ho pots tocar tot, em sembla tenir una sensació d’ofec perquè el vull i no el vull a la vegada, sigui com sigui, és per culpa d’un Chanel que m’he enrecordat del meu aniversari tot buscant una excusa en cas de que acabi cometent el pecat. Fer anys és una bona excusa per tenir un Coco Rouge, segur que més d’una m’enten i aprova la temptació aquesta que em ronda de fa dies.

Avui llegint un diari a l’hora de dinar, he trobat aquest anunci que m’ha encantat. Amb tots els respectes del món, hi faig la meva aportació: d’aquí a un any m’agradaria ser divendres en comptes de dilluns, veure els meus petits una mica més grans, una mica només, que els quedi encara tota la innocència a flor de pell, d’aquí un any m’agradaria ser aquí mateix a punt de fer-ne 37 amb aquesta tassa fumejant entre les mans, notant la tardor, m’agrdaria ser amb tu, m’agradaria ser més a prop d’aquell somni que mai es diu en veu alta i si no s’ha complert encara, m’agradaria esperar-lo amb  amb els meus llavis pintats de “Rouge”.

Bona nit i benvinguts al meu nou blog, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú.

4 comments on “D’AQUÍ A UN ANY….

  1. Bon dia guapíssima!!!

    Només dir-te que m’has alegrat el dia… He gaudit moltíssim llegint… Ens fem grans… ai, sí!!! Aprofita al màxim els 36, els… , els 38 i els 39 i veuràs com tindràs les pil·les ben carregades per arribar als 40 ben jove i guapa!

    Gràcies per alegrar-nos el dia amb les teves línees!

    No deixis d’escriure i d’expresar el que vius i sents!

    M'agrada

  2. I jo que penso: quan en tenia 36 (com tu ara) va néixer la meva primera filla. Ara n’ha fet 7. A mi em sembla ahir, la recordo amb les primeres papilles, bolquers (què t’he de dir?) com si fós ahir. I el dia del seu aniversari vaig pensar: “Òstia! d’aquí 7 anys més, que passaran tan o més volant… jo… jo… jo en tindré 50!!!!!
    help 😦

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s