Si veus les orenetes volar…

Els símptomes del canvi ja són inequívocs, no parlo de la monarquia corrupta, ni d’un president que es mou com un titella al ritme d’Europa, ni de presos polítics, ni de diners amagats sota la rajola que serveixen per salvar banks (ups, perdó per la K, no sé què em deu haver passat), parlo d’una cosa més lleu i delicada, tènue i suau, parlo de la primavera i la conseqüent imminència de portar les nostres existències a l’aire lliure, ventilar la nebulosa enquistada d’aquest hivern poc original, fred i ennegrit.

Hi ha indicis per tot arreu, canvi d’armari a la ment, sol, mar, mitjons que ja fan la guitza, però el què més m’agrada, les orenetes volant en grup  a primera hora del matí deixant anar crits aguts i sorollosos que es dilueixen amb el so afònic de la meva Nesspresso, i continuen després, mentres jo ja funciono a mode de disc ratllat: “va nens que fem tard- renta’t les dents- acaba’t el biberó- has posat el treball dels cucs fariners a la carpeta?-quants cops t’haig de dir que els cotxes no es tiren dins el vàter- no, no pots emportar-te el camió de les escombraries dels clics a l’escola-repeteixo, fem tard-fés el favor de no parlar així al teu germà-la crema de la mami no es toca”…i un llarg etcètera que no fa callar mai les orenetes ni el seu vol frenètic davant la finestra de casa.  Em penso que els hi tinc simpatia perquè em porten directament al record de la meva època d’exàmens a la universitat, quan no hi havia més alternativa que matinar molt i més si pecaves de patidora i necessitaves repassar apunts fins a la ultimíssima dècima de segon. En aquells moments el seu so formava part de l’entorn dels exàmens i els nervis, de la mateixa manera que ho feien les ungles mossegades o els mals de panxa ara en canvi, és com un premi que es gaudeix des de la tranquil.litat  i que evoca aquelles matinades amb un dit mitger abonyagat de tant prendre apunts.

Indicis com aquest propi de l’ornitologia desperten una confiança esperançadora en les coses cícliques; en un moment en el que  les notícies desesperen, roben energia positiva i  fan venir ganes de fer-se un farcellet i trobar una illa deserta lluny de tota cleptocràcia , saber que les orenetes tornaran cada primavera, és agafar-se fort per resisitir pensant que  al llarg de la història, la concepció del temps no és linial sinó cíclica i per tant, en un moment o altre,  de la mateixa manera que  les diferents formes de govern van caient  en la seva forma corrupta, també reincidiran els talents emergents, les iniciatives que promouen l’habilitat, o el mèrit de governants amb les mans netes, les ments obertes i el progrés més enllà d’aquest fer enquistat en un passat retrògrad en totes les esferes polítiques però també socials.

Només cal rascar una mica i creure que més enllà de la protesta al carrer, els tweets que posen en evidència el descontent general i les cares llargues, tenim ganes de tirar endavant, de canvis, perquè al cap i a la fi la crítica té com  a finalitat un canvi, i amb el canvi al cap neix la il.lusió d’un demà més somrient, de no dependre tant d’aquest sistema estèril, d’aires de llibertat, al cap i a la fi. A qui no li agrada obrir una finestra i que entri aire fresc?

Les orenetes mirgraran i tornarà el gel i el desencís, menterestant però, intentem no  oblidar  l’emoció i l’esclat de vida provinents dels seus crits. Toca resistir amics, inexorablement, tot i ser maig, toca esperar primaveres, obrir finestres i ventilar.

Que passeu una setmana magnífica i a somriure una mica més…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s