Aquí

Vacances. Amb un xic de complexe de paràsit passen els primers dies d’agost, deu ser que els de la meva generació ja no tenim segones residències i durant uns dies ens hem d’instal.lar a casa els pares i/o família política. Hi ha qui ho porta molt i molt bé això d’aterrar a una casa que no és la seva, descarregar maletes, criatures i fer vacances, és l’espècie que ratlla l’hiperparasitisme, jo em quedo només amb categoria paràsit perquè durant uns dies ocupo unes instal.lacions que no pago, tot i que com a bona filla, col.laboro comprant el menjar i no deixant les meves criatures tot el dia en mans de la seva àvia, que no és que no gaudeixi del seu rol, però és jove, treballa, també està de vacances i sincerament….a casa els meus pares, aixeques una pedra i et surt un nét, i és clar, fa cosa.

Aquí on m’estic mentre espero el dia gloriós que el pare de les criatures també agafi vacances i poguem compartir això que hem fet plegats de tenir descendència, la vida passa offline, sense cobertura de mòbil, sense connexió a internet, tot i que si li ho preguntes a la meva mare et dirà que és mentida, que si et penges d’una roca que hi ha a dalt a l’era darrera la gàbia on s’estan les gallines i quatre oques cridaneres, ella té dos palets de cobertura. Ho diu orgullosa sense recordar que quan m’ha trucat alguna vegada jugant-se la vida estant jo a Barcelona, l’he hagut de penjar amb un rotund: “mare, no et sento. Estem tots bé, espero que vosaltres també.” Afortunada ella, perquè jo no tinc dos palets, és molt frustrant penjar-se de la roca i que t’aparegui un “sense servei” a la pantalla, zero palets, així que ni piulades, ni descarregar-se el correu, ni compartir res de res a la xarxa. Els blogs que segueixo a saber de què deuen parlar, i les meves addiccions a Pinterest i a altres collonades per l’estil no tenen més remei que entrar en un procés imperatiu, que no voluntari, de desintoxicació amb els conseqüents atacs de pànic i les ganes d’agafar el cotxe abraçada al portàtil i buscar qualsevol bar en el poblet més proper amb cartell a la porta que resi “tenim wi-fi”, demanar una clareta, unes braves, veure com s’il.lumina la pometa de l’aparell redemptor i connectar-me al món per saber de tots vosaltres.

Però no, no ho faré perquè m’he dit a mi mateixa que haig d’aprendre a gaudir de l’escalfor del banc de pedra de l’era mentre el meu fill petit baixa reiteradament sota un sol de justícia una rampa també de pedra, tot és de pedra en una masia menys la moto de plàstic del meu fill. Haig d’aprendre que la piscina la compartim amb els altres i els altres són criatures que esquitxen entre crits ensordidors i fan servir pistoles d’aigua  i una mena d’espumes que en diuen xurros, haig d’aprendre que el meu pare està a casa seva i que si li ve de gust veure una pel.lícula francesa imfumable d’un gosset que destrossa la vida d’una parella i jo vull veure les proeses de la natació sincronitzada, doncs això, no en queda una altra que veure el gosset francès toca collons. Haig d’aprendre a suportar les picoretes pròpies de la vida de camp, que si un mosquit, que si una mosca alada (aquí en diem així d’unes mosques malparides que ens volten a la piscina i ens fan unes fabes considerables), que si un tàbac, que si hi ha humitat a la nit. Bàsicament, haig d’aprendre a recordar que un dia aquí va ser casa meva i no tenia complexes de paràsit, que fa segles, els meus pares no eren avis de sis néts sinó pares de tres filles, les vacances eren eternes i el temps passava a poc a poc entre aquests camps  de blat, i aquest gorg on ara els mes fills juguen a tirar pedres. Aquí he après a nedar, a anar amb bicicleta, aquí m’ha caigut alguna dent, aquí veia “El coche fantástico” i “El equipo A”. Aquí he fet figuretes de fang, curses de sacs, aquí he begut aigua de la muntanya i he caminat per camins frondosos, aquí he dormit tapada amb una manta les nits d’estiu, he jugat amb gossos que ja no hi són, he menjat fonoll i he fet barquetes amb les fulles de les canyes del riu. Aquí he vist la lluna i la pluja d’estels tantes vegades amb els prismàtics del meu avi Climent. Aquí vas ser una nena feliç, així que Marta reina, tot i estar fins al capdamunt dels cops gratuïts dels xurros aquàtics, de l’escalfor del banc de pedra, dels gossets francesos versus London 2012 i de matar tàbacs a cops d’espardenya, reconeix que en el fons, aquí tornes a ser aquella nena feliç que llegia Els Mecs, el Massagran i el Tintín, aquella nena a qui costava adormir-se de tant riure explicant acudits als seus cosins en aquestes lliteres que avui malaeixes perquè grinyolen i els matalassos se t’empassen a mitja nit, aquí tornes a desitjar que l’estiu no s’acabi mai, i no saps com, potser perquè no tens teclat on fixar la vista i no pots fer massa més que fixar-la en petits detalls, t’adones que mentres els teus fills mengen pa amb xocolata sobre la taula de pedra de la piscina amb els ulls vermells i els llavis morats de tanta aigua, sol i llibertat, tu t’has fet gran, i de sobte sents una anyorança d’aquella Marta menuda que no baixava de la BH vermella i t’envaeix una esgarrifança disfressada de desig: voldries que ara ells no acabessin de créixer mai. Voldries poder-los regalar aquells estius que ja no tornaran.

p.d: si l’entrada d’avui acaba penjada a la xarxa no patiu, no seré a la roca entre la vida i la mort buscant un palet de cobertura, simplement voldrà dir que he recaigut i m’he hagut d’inventar una parada tècnica i moltes rentadores per posar. Descanseu, i feu mal del bo, que si la vida són quatre dies les vacances no arriben a mig.

2 comments on “Aquí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s