Run, baby, run que és tard i vol ploure

Dimecres 8:45: fem tard. Tard, adverbi odiós i malauradament tant present a la meva vida, és tard, fem tard, es fa tard…coi de temps, mai m’hagués pensat que la meva relació amb tu seria persecutòria fins a límits irreversibles. En fi, les 8:45 del matí, fem tard, baixo dins el minúscul ascensor de casa amb un cotxet, dos nens, un gat de peluix, dues motxilles i unes quantes hores de son mal portades. Penso que els fabricants de miralls d’ascensors són males persones a ultrança perquè en el del labavo de casa juraria que no tenia tanta bossa sota els ulls; em giraria de cara a la porta per no veure’m més però físicament és del tot impossible, estic atrapada entre una motxilla del kukuxumuxu i un Maclaren que em salva d’arribar tard a la feina cada dia. Tard altra vegada, sempre tard, tan tard que quan obro la pesada porta de ferro forjat i vidre de la porteria, l’aire fred es tradueix en una caricia que em fa treure força no sé d’on per accelerar el pas encara una mica més i em recorda que per variar, podria no haver apurat tant aquells cinc minuts de llit, però és que si ni apuro els cinc minuts de llit la vida és rotundament molt més trista, i així, enmig del record agredolç del caliu del nòrdic i del coet al cul marcat pel pas somort de les meves botes, com un bàlsam, la seva frase tendre es deixa caure amb tota la contundència dels raonaments infantils, capaç d’aturar el temps i d’acabar amb l’adverbi detestable de cada dia doneu-nos senyor:

-Mami, sort que ha guanyat l’Obama…

-Per què carinyo?

-Per què si hagués guanyat el Ro…ro…

-Romney?

-Romnney, doncs si al final hagués guanyat el Romney aquest, l’Antonio i el Tino no es podrien estimar lliurament.

Gràcies segle XXI, gràcies 3/24 emès mentres jo em dutxava i ell engollia els seus cereals un pèl massa ensucrats, gràcies Obama, gràcies per convertir l’amor entre dos homes fantàstics en la normalitat als ulls d’un nen de vuit anys. Gràcies per fer-li creure que posar barreres a la llibertat dels sentiments, prohibir el dret al matrimoni, imposar models de família no té res de sortós. Em venen ganes d’explicar-li moltes coses, de pujar-lo sobre la meva moto i enfilar-nos fins a un punt on la ciutat ens quedi als peus, perquè així amb perspectiva, sigui capaç d’explicar-li una cosa tan increïble com que a casa nostra fins ahir encara discutíem si podia ser legal el que és normal. M’agradaria amagar-li que després de la victòria, Benet XVI no ha tardat ni cinc minuts a enviar-li un missatge a Obama i recordar-li bàsicament les diferències entre l’Església Catòlica i la seva administració.

Però et dius que en cinc minuts el deixaràs a l’escola i no el tornaràs a veure fins al vespre, i amb aquest reduït espai de temps no em veig capacitada per explicar-li que hi ha qui insisteix encara en nombrar de diferent manera les unions entre persones, siguin homes i dones, o homes i homes o dones i dones, cinc minuts són ridículs per exposar-li coses tant inversemblants com que dels 8 anys que ell té de vida, el Tribunal Constitucional se n’ha passat 7 per avalar el matrimoni homosexual.

M’agradaria mentir-li i dir-li que sí, que amb Obama queda tot ressolt. Decideixo mentir.

-Sort que ha guanyat l’Obama, tens raó carinyo. Tot anirà bé. Avui et vinc a buscar jo. No et descuidis l’agenda, sents?. Estigues molt atent i passa un dia genial, ok?

Es fa petit entre una riuada de nens que fan olor de colònia i d’entrepà de mortadela. Giro cua per on he vingut amb el mateix coet al cul tibant el cotxet per fer la segona entrega. Em miro l’altre des de dalt, es posa el dit al nas i canta alguna cosa que no identifico. Em sento feliç, em mig crec la meva mentida i em dic que quan ells seran grans hi haurà coses, almenys algunes coses, que passaran inadvertides només perquè s’hauran normalitzat.

Es tard, fem tard, es fa tard…

2 comments on “Run, baby, run que és tard i vol ploure

  1. genuflexió i barretada, hi ha una certa esperança en el demà si els nens de 8 anys ho veuen tan clar.
    Dimecres va ser un dia dificil, i enmig d’algun problema vaig somriure pensant que almenys, al matí quan anava amb el coet al cul com tothom, la ràdio m’havia donat dues bones noticies, la de l’obama i la del constitucional fent us del seny .

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s