Depilar-se en temps de guerra

Em pregunto si és un gen, si hi ha un gen egoista que fa que qualsevol de nosaltres que hagi evolucionat per selecció natural el posseeixi.

Posem pel cas que una servidora ha treballat més caps de setmana dels desitjables,  ha rondinat al respecte i ara té remordiments d’haver rondinat pel sol fet d’haver estat treballant tenint en compte que a fora el tema laboral està com està. Tanmateix, durant la tarda lliure que ha tingut, la servidora ha vist unes arracades que li han agradat i que s’ha auto-regalat convençuda  que se les mereix per tot plegat.  Se les compra poca estona després d’haver-se comprat dos pijames a les rebaixes que no necessita per a res, se les compra  minuts abans d’entrar a fer-se una neteja facial que fa mesos que diu que necessita, i la necessita, oh i tant com la necessita, li ho diu aquella noia de veu dolça que la rep en una sala fosca amb espelmes, amb olor d’encens, on tot és net i només se sent una música que ja amb els ulls tancats, la trasllada a un lloc que molt podria ser el Tibet, i sense adonar se’n, es troba asseguda al costat del mateix Dalai Lama que li diu que oh i tant com la necessitava la neteja facial, que ell se la fa a cada canvi d’estació, i que no es preocupi per les arracades, que són moníssimes i que tampoc costaven tants diners. Sobre els dos pijames inútils el Dalai Lama fa veure que no en sap res, i enmig d’aquesta escena onírica, la noia de veu dolça la torna cap a la realitat i li diu que té la pell fatal i li pregunta amb discreció si va tot bé, si està passant per una època de nervis. A la servidora en qüestió li fa pal explicar-li la vida a la noia que tot i tenir una veu dolça que convida a explicar, no coneix de res i a més, li està llençant un vapor a la cara per obrir els porus que no la deixa pràcticament respirar, així que es limita a moure la mà, com la mouen les infantes quan saluden/-aven en públic. Nervis? Tot depèn de com es miri, les amigues d’una servidora sempre es queixen en veu alta i contra les seves queixes es regalen moltes coses i moltes sessions vàries, i la servidora, a dos anys i mig dels 40, descobreix que queixar-se és una teràpia sana de la que s’ha privat tota la vida i que d’haver-la practicat, tindria una pell molt més bona i jove, entre moltes altres coses que ara no venen al cas. La noia de veu dolça ha considerat que sí, que alguna cosa té la servidora perquè no només té la cara com una pizza peperoni sinó que  li descobreix unes cervicals  dures com una roca i sense demanar-li permís les masega fins a deixar-les adolorides, així que la servidora arriba a casa exhausta, això sí, amb la cara neta com una patena; allà l’esperen dos fills que li pregunten on era i no sap ben bé què dir, ara se sent culpable d’haver passat la tarda lliure dedicada a ella i no a ells. Amb l’humor estovat ja no pot explicar conte, ni tampoc fer massa cas a un pare de les criatures sempre content i ple d’energia que ha fet un sopar amb les quatre coses que ha trobat a la nevera, que per cert, la servidora podria haver omplert. Egoista també quan remuga al confondre informació sobre qui ha de portar sabatilles de goma al casal i qui era el que demà anava d’excursió.  La servidora admet que les altres mares ho tenen tot absolutament quadrat i a sobre porten sabates de taló, així que quan amb el cap cot veu entrar un whatsapp d’una amiga per anar al cine dimecres, no la contesta, pecat capital no contestar-la, quants en portes avui? I no t’havies de depilar?

Desastre total, llum, foc, destrucció!

Finalment la servidora es deixa caure al sofà amb la sensació que està atrapada dins el triangle de les Bermudes,  quan de sobte  apareix Joan Roura de TV3 a la pantalla del televisor i no sap com coi ho ha fet però Joan Roura està a Der ez Zor, i voldria ser ell, i estar al mig de les trinxeres, fent coses de profit, a pocs metres dels bombardejos entrevistant homes que ho han perdut tot, filmant una dona de nom Bayda que ha organitzat l’únic casal d’estiu per a una vuitantena de nens siris que canten entre somriures tímids; diu Bayda que quan bombardegen els fa cantar molt fort fins que els cants esmorteixen el so de les bombes. En una balança, els planys de la servidora són una vergonya al costat del pes esfereïdor de la guerra, i és així com la hipocresia es fa insostenible.

Et rentes les dents i preguntes al mirall quantes normes has infringit avui, quantes lleis, principis ètics reals o imaginaris podries haver callat per respecte a totes les Baydes.

Aleshores beses un bona nit sobre la pell tan suau dels teus fills i trobes la tendresa dels coixins que t’acaronen quan la ciutat ja calla. Acluques els ulls  amb un interrogant: com coi s’ho ha fet Joan Roura per entrar a Der ez Zor? Et preguntes  si deuen patir a casa d’en Joan Roura de TV3, i si deu portar una foto de la família arrugada a la butxaca de l’armilla. Encara tens temps per recordar quan tu eres valenta, volies canviar el món i somiaves en ser corresponsal de guerra. I t’adorms així, amb el gen egoista cuejant que et fa pensar que al final no t’has depilat, però el pitjor que pot passar és que demà no puguis dur faldilles.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4630175

3 comments on “Depilar-se en temps de guerra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s