Qui canta, el seu mal…

barbara

Els meus fills fa dies que canten una versió tergiversada de Memory perquè van veure una pel·lícula nefasta on una granota rosa fúcsia amb aires de diva, canta com si li anés la vida enamoradíssima d’un lloro que es veu que és més dolent que Satanàs. Sí gent, una granota enamorada d’un lloro. No sé pas, pots comptar que darrera hi deu haver un guionista mal pagat sota els efectes d’algun tipus de fàrmac.

La qüestió és que tot jugant, o rondant per casa, o sota la dutxa, canten la versió de Memory de la granota rosa fúcsia. De normes a casa en tinc ben poques; sóc la cosa més flexible i manejable del planeta, una de les poques que poso en ús, a part d’estar en possessió de Nutella permanentment, només per saber que n’hi ha, tampoc cal menjar-ne cada dia, a vegades amb una ensumada n’hi ha prou. Perdó, que me’n vaig del tema. Que això, que de normes poques,  però si una cosa no puc permetre és que la música falli. Els meus hereus s’han adormit des de nadons i van creixent, sortosament i encara ara, amb Queen, Rollings, Police, Eric Clapton i d’altres noms com Beyoncé, Rihanna, grups musicals minúsculs i cantautors desconeguts sense els quals a casa no podem viure, així que no puc permetre que es vagin fent persones convençuts que aquella granota té algun dret sobre Memory.

—Nois, veniu aquí. Això que esteu cantussejant en realitat és això. Atenció que he posat el volum al màxim, ok? —m’han mirat com si veiessin un alienígena, i unes dècimes de segon després ha començat a sonar el piano i tot seguit ha entrat la veu angelical i poderosa de la Barbara Streisand. No sé què m’ha passat, potser feia mil anys que no escoltava aquesta cançó, però he hagut de corre a la cuina a buscar un cullerot per simular el micròfon i els he ofert un espectacle, doncs això…espectacular.

I en el punt més àlgid de la meva interpretació, així sense avisar, m’han saltat les llàgrimes de pura emoció. Ells encara riuen. Jo segueixo buscant explicacions al drama que he hagut de tallar de soca-rel per no torbar les criatures. No entenc res, però tinc la vaga sensació que ja és oficial: em faig molt gran.

Memory

All alone in the moonlight

I can smile at the old days

I was beautiful then

I remember

The time I knew what happiness was

Let the memory live again

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s