Torno a dormir a les nits. És un fet. Dormo tan profundament que ni tan sols somio. Jo sóc d’aquelles persones que somien molt. D’aquelles que somiaven molt, perdó, i que hores més tard recordava bocins del somni i procurava no oblidar-lo. Que l’explicava a qui creia que li podria interessar. N’escrivia algun fragment si el somni havia estat extraordinari. Ja em passava de petita. A casa dels pares hi ha d’haver un exemplar dels anys vuitanta de “El Zoo d’en Pitus” i dins a la primera pàgina en blanc, hi ha d’haver un fragment d’un somni relacionat amb el llibre que ara no recordo però que vaig escriure uns anys més tard, quan després de despertar-me, el vaig anotar perquè era extraordinari.

Dormo a les nits. Han tornat els cafès amb cafeïna de primera hora del matí i el de després de dinar. Res més.

No ha tornat res més.

La son, la cafeïna: pedaços al cap i a la fi, que tapen com poden el malson que no afluixa, que es fa recordar amb detalls nítids, que no s’esborra de dia i que m’esgota tant que em paralitza a la nit. Un malson fosc que m’ha aturat davant d’un semàfor en vermell que no vol canviar de color.

Que passi el temps molt ràpid, que tornin el somnis dignes de ser escrits. Torna tu també amor, encara que jo no ho pugui saber encara. Torna.