Un petó al front, Carles…

c70fe045bffc829253899f5dad53acaaA LA MEMÒRIA DE CARLES CAPDEVILA

Per tu, Eva.

Havia passat una setmana, no n’estic del tot segura perquè va ser quan el calendari es va alterar d’una manera irreversible i una nebulosa feixuga va venir per quedar-se. Abans que baixin els ànims, Carles, dir-te que pels que ens quedem aquí, la nebulosa es va fent menys opaca. Ells ara no ho poden veure, tampoc cal, ni toca fer-ho, però t’asseguro que l’aire entra. Mica en mica.

Jo li havia promès coses en veu alta davant vostre. Ho recordes? Feia un moment m’havia discutit amb el capellà amagada en una habitació amb olor de ranci a tocar de l’altell; a un dels seus millors amics i a mi ens venia de gust llegir el que havíem escrit que es veu que xocava una mica amb els cànons de l’església. Tan se val, ho vam llegir com si ens hi anés la vida. I en el fons, ens hi anava. Has de saber que encara no he complert totes aquelles promeses perquè després d’allò es van obrir unes comportes i l’aigua va sortir imparable amb una força sobrehumana, de lleona, em va dir algú suposadament expert en el tema, i com a lleona només podia atendre emergències enormes com dir bona nit i omplir de petons els nens.  Coses de lleona. Ella serà lleona, estigues tranquil. La força aquesta li sortirà també. Té cadells per protegir, i si no li surt, no passa res,  ells la protegiran a ella. I si no, ho faràs tu d’una manera que encara ignoren.

 

Vaig llegir promeses davant vostre i vaig rebre tones de petons i abraçades durant una estona molt llarga. Sé que mentre algú em parlava vaig pensar que escriuria un conte d’una que, el dia del seu casament, rep tants petons i tantes abraçades d’àvies desconegudes que fan olor de talc, que li acaba sortint una pansa al costat del llavi. No volia un funeral al conte. No volia saber res de la veritat. No vaig escriure mai el conte però vaig començar a escriure d’una manera imparable. Ella ho farà també, tu ho saps. No per curar-se, ni com a teràpia, tal com insisteixen alguns que no escriuen, sinó perquè a partir d’ara s’ho replantejarà tot i només podrà fer el que el cor li demani, que vindria a ser una mica, el que a ella li doni la gana.

 

Em vàreu venir a trobar, junts. Somrèieu. Ella em va abraçar com l’abraçaré jo quan la pugui veure, i  aleshores tu em vas agafar la cara entre les mans i em vas fer aquell petó al front i em vas dir unes paraules a cau d’orella. Et vas convertir en  tota la calma i la seguretat que jo acabava de perdre.

 

Quan et vas posar malalt i ho vas fer públic en un article al diari, et vaig escriure i et vaig recordar el petó al front. Te’n vaig enviar un de tornada.  Et deia que segur que aviat podríem llegir que havies deixat el càncer enrere. No vas tardar ni cinc minuts a contestar-me i a dir-me ple d’il·lusió que ens abraçaríem moltes vegades més. No ha pogut ser. Quina merda.

Tots els que em caieu bé aneu a parar al mateix lloc, n’estic segura, així que tens números de trobar-te’l. El reconeixeràs pels cabells de punta i el somriure de gamberro. Tan de bo coincidiu ben aviat. Ell sabrà explicar-te els matisos que se’ns escapen als que seguim aquí sense vosaltres. La cosa està en que seguim aquí, i seguim endavant, aferrats a la idea de que és exactament el que vosaltres voldríeu i això es converteix en el nostre mantra.

Trobaré a faltar els teus articles i guardaré intactes les teves paraules, i com no, el petó al front. Algú que encomanava tanta vida només se li pot donar les gràcies. Gràcies per tot, Carles. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s