Ionqui del no res

9b63d6f06ba0b5ff1465d9ef0120f334Les estones que passes penjada a la xarxa delaten la mesura de la teva soledat. Val més parlar amb propietat i no amagar-te’n. El quart d’hora matutí que dedicaves al cafè i a decidir qui anava a buscar a qui, qui comprava què i altres brossetes que no sabies que enyoraries amb aquesta ànsia que no cura, el destines ara a twitter. El mateix cafè, diferent la companyia.

Et parles, perquè un es parla quan està sol, i com a excusa barata (però molt barata, eh?), et justifiques amb un què passa, només em poso al dia, és la meva manera d’accedir a les notícies per saber com batega el món. Cert, diu l’altra, però no eludeixis que el món el saltes de titular en titular com Neil Armstrong va caminar damunt la lluna, i el que és pròpiament el món, diguéssim,  l’enllesteixes ràpid. Confessa: aquí realment hi véns a trobar un grapat de gent, la majoria de la qual no coneixes en persona, no els has fet mai un parell de petons, ni has parlat amb ells del casal dels fills dels pebrots, ni has compartit confidències lascives, o receptes de cuina, que arribada una edat vindria a ser el mateix. En realitat t’has quedat penjada dels cent quaranta caràcters i t’infoxiques a diari de tots ells com una ionqui enganxada al no res. Aquesta habilitat dactilar adquirida, la destresa amb la que fas lliscar l’índex per la pantalla mentre ingereixes tres tristes galetes, ha evolucionat fins al punt de seguir amb el gest obsessiu mentre estens la roba, prepares motxilles, t’atures als semàfors o fas benzina.

No tot acaba a twitter, i ho saps. Aquí hi vindria un coi de GIF amb el Julio Iglesias assenyalant-te amb el dit i el somriure ultra blanquejat. Ho veus? No tens remei, estàs terminal.

No tot acaba a twitter, deia. Els nens encara dormen. No has d’esperar torn per entrar a la dutxa. On abans hi bolcaves tones de paciència amb renyines de però és que jo també faig tard i treu la roba de sobre la pica per poder-me rentar les dents almenys, ara s’ha convertit en el desert d’Atacama. Per omplir el silenci i trencar el xiulet del vent, hi tornes. Esmoles l’índex i apa, som-hi, passajadeta per Instagram. Abans però, i amb una mica de sort, algú haurà pensat en tu i et regala per whatsApp un bon dia, una cançó o un dinem avui? Aleshores la soledat s’aprima uns quilos i perd tot el greix dolent, i en guardes només una mica per fer coixí quan venen maldades i tot el que arriba són missatges de mares que volen fer regals a professores i le recordamos su pròxima cita  para el martes 13 a las 13h. Amb un peu a la dutxa, t’assegures que el món segueixi a lloc amb els tuits nous, el d’aquell que es pensa que fa gràcia i el d’aquella que realment tanta te’n fa. Mires l’hora, sí, vas força bé, un minut de marge és suficient per fer una ullada a les fotos dels amics, suficient per veure i creure com de bé s’ho van passar ahir a la nit, que morenos estant tots i com els agrada fer aquests mini vídeos que tiren endavant i endarrere com un hospitalisme malaltís 2.0. I tu? Tu la penjaràs més tard, que avui encara no has vist res digne de plasmar en una imatge, ni se t’acudeixen frases enginyoses, ni tampoc ets tan atrevida com alguns de penjar-te aquí, embolicada amb la tovallola i els cabells regalimant d’aigua dolça, que no salada.

El món és dels valents, també la xarxa. Els covards com tu, apaguen el llum de la tauleta de nit ja entrada la matinada, renyant-se cada dia per haver deixat de fer allò o allò altre, fan una última ullada al rusc social que encara brunzeix amb les últimes alenades de vida i no obliden aquell tuit fixat i grapat al cervell, aquell que ja havien fet veure que no havien llegit a primera hora del matí d’una esquerda de més de cent quilometres de longitud a la plataforma de gel Larsen C.

S’ha trencat. La plataforma s’ha trencat  i apareix així l’iceberg més gran mai registrat a l’Antàrtida, i a tu el cor se’t gela de por i se t’hi obre una reproducció a escala amb la mateixa esquerda foradada, i tornes a mirar la pantalla a les fosques, i endevines que no hi haurà res ni ningú que posi remei al gel mentre tot dormi, i t’agafa el mono d’humanitat, de petons i moltes abraçades. I la metadona et queda lluny, en un no lloc que és la xarxa on hi habiten els adults, els que creus que necessites, els que no coneixes de res però sobretot els que t’importen una mica, i en plena crisi i a falta de droga, corres a veure si els nens estan bé, i els omples el cap de moixaines. Somien. Respiren. Respiro.

 

2 comments on “Ionqui del no res

  1. Hola bonica,
    vas donar forma a una sensació que sovint m’inunda, què hi busquem (busco) en aquest baixar pantalla? A Internet tot s’aplana, consumim imatges i la repetició d’aquestes ens convida a la indiferència general.
    Però a Internet tot hi cap i de tant en quan trobem llocs que el fan amable i el plenen de sentit, el teu blog n’és un gran exemple, fa temps que et segueixo i volia agraïr-te aquests escrits tan sensibles.
    Aquesta última entrada m’ha entendrit i entristit, suposo que en aquest casos només ens queda refugiar-nos en el pas del temps…
    M’agradaria recomanar-te un llibre on Julian Barnes parla de la vida, de l’amor i la mort.
    Amb fragments com aquest:
    “You put together two people who have not been put together before. Sometimes it is like that first attempt to harness a hydrogen balloon to a fire balloon: do you prefer crash and burn, or burn and crash?
    But sometimes it works, and something new is made, and the world is changed. Then, at some point, sooner or later, for this reason or that, one of them is taken away. And what is taken away is greater than the sum of what was there. This may not be mathematically possible; but it is emotionally possible.”
    Una abraçada gegant i molt ànims.

    Clara

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s