Crònica d’una revolució anunciada

 

Clavells-alcats-Departament-dEconomia-Barcelona_1873022884_47111424_315x177

M’he llevat més adormida del compte, se m’ha encallat la càpsula dins la cafetera i com cada matí he rondinat i m’he repetit que avui mateix em compro una Oroley i abandono les càpsules. M’he pres el cafè revisant les notícies al mòbil. No havia passat encara res, si és que tot el que estava passant ahir no era res. Després un nen es lleva, l’altre rondina que encara no es vol llevar. Entrepans, que si renta’t les dents, que si motxilles, que si treu el gos, que si no us baralleu…un dia com qualsevol altre. I quan érem a punt per sortir de casa, tard, com cada matí, una trucada i un amic detingut.

Intent fallit d’escriure. Parlo amb la dona del meu amic detingut i m’adono que per molt que vulgui ser al seu costat, només ho aconseguiré posant els peus al carrer. Parlo amb altres amics i tot el que ens surt de la boca acaba amb punts suspensius. Espero un coi de missatger que no arriba, l’espero amb ànsia per sortir al carrer i quan finalment ho faig, les frases que caço al vol s’atropellen les unes amb les altres amb les mateixes presses amb les que caminem molts ja Rambla Catalunya avall. I ja sóc aquí, Gran Via amb Rambla Catalunya i m’uneixo als que ja hi porten hores. Com que sóc tímida i vaig sola, inhibeixo els crits, però alço una petita pancarta que parla de llibertat per votar, de res més perquè jo només sóc al carrer per votar i pel meu amic que sempre ha estat al meu costat. Un senyor gran em deixa anar un que no tens veu, nena? Primer el miro una mica malament perquè no suporto que em diguin nena, però després veig que va en cadira de rodes i que té un somriure agredolç que em trenca el cor i li dic que sí però que em va tot una mica gros, que em sobrepassa la situació i que estic emocionada. Em pregunta quin any vaig néixer. Quan li dic 1975 es treu una boina verda del cap i murmura que li sap molt de greu que algú que va néixer com la democràcia hagi de viure això d’avui. I aleshores crido votarem, votarem, així fluixet com qui no vol la cosa i ho donaria tot per trobar-me una cara coneguda i cridar més fort. Li dic que marxo al cap d’una hora, que haig d’anar a buscar els nens a l’escola, que ja tornaré. Ens hem fet una abraçada. Torno a casa amb una llaga el peu i amb la convicció que tornaria enrere i em deixaria abraçar per l’energia del clam i la resistència pacífica. La llaga al peu, la llaga al govern central. Descobreixo una minúscula taca de sang al mitjó i em venen el cap totes les línies vermelles que s’han ultra passat avui, més enllà del catalanisme, més enllà de la política.

Dissabte feia una cervesa amb un amic i com no, parlàvem de tot plegat i jo li deia que al final tant de soroll i no passaria res. Em va mirar tot inclinant el cap i em va dir:

—La gente, el día antes de una revolución, está sentada en las terrazas tomando cervezas, y al día siguiente ya es la revolución.

Acabo de posar els nens a dormir. La meva mare, 64 anys, és a primera fila cridant des de primera hora. Acaba d’arribar a casa. No viu a Barcelona i la faig quedar a dormir aquí. Parlo amb la meva amiga a qui li han detingut el marit i no puc fer res més que enviar-li ànims i força i m’adono que tot d’una ja res és com ahir, que la revolució era avui i que ja és aquí.

 

 

 

3 comments on “Crònica d’una revolució anunciada

  1. Marta, m’agrada molt com escrius, ja t’ho anem dient fa temps…
    Estem amb la teva(nostra) amiga, fent costat i el que calgui.
    Espero veure’ns aviat i fer-teuna abraçada ben reconfortant.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s