Ahir, però sobretot demà

 

d6a1f5d0ca3f2b2ecd5799fc74702e55Escric per la incapacitat de pensar d’una manera ordenada des d’ahir. Per molt que la tristesa no sigui l’emoció que buscava el 51% del cens pel sí, la tristesa s’imposa avui dins meu i dins del 100% del cens, traspassa la frontera del referèndum i s’instal.la dins el marc de la humanitat, perquè per naïf que soni, tot això va de cada un de nosaltres, de persones i de poca cosa més. I les persones, la gran majoria de nosaltres, no pertanyem a la classe política i trampegem el que ens ofereixen com bonament podem. Com a ciutadans tenim la obligació de participar-hi però no només en les situacions límit com les d’ahir. Recordem això també.

Més enllà de la vergonyosa i injustificable repressió d’ahir, dels atacs perpetrats contra tots nosaltres, m’espanta com neix l’odi indiscriminat des d’aquest cantó cap a l’altre també. Dels altres no en vull ni parlar, crec que la única atenció que mereixen és la ignorància per reduir-los a la misèria que representen.

L’odi que deia, m’espanta per molts motiu. En primer lloc perquè ahir ja va quedar massa clar a què condueix l’odi, però sobretot, perquè barrejar odi i política, odi i identitat, odi i venjança, no serveix per construir un país, si és això el que realment s’ha decidit amb el Sí.

Vull dir moltes coses i no me’n surto. Bàsicament vull dir que no posem la pota ara amb el cor tan calent i la tristesa que vessa de tots nosaltres. Un país no es pot construir a partir de la ràbia. Un país no es pot construir sense l’auto-crítica, sense canvis de cares i de discursos nous. Els polítics han de seure moltes i moltes, però moltes hores més i explicar-nos de manera més transparent i més a l’abast de tothom el disseny, els plans a curt, mig i llarg termini. Tots els detalls. Ja ens encarregarem nosaltres, donat que som tan capaços d’organitzar-nos i mobilitzar-nos, d’assimilar i entendre els termes legals i polítics amb els que ells han de parlar. I pel que fa a la gent de peu de carrer, a la gran majoria doncs, els que ens llevem, ens rentem la cara i treballem, hem d’aprendre a escoltar i a valorar sense caure en aquesta cosa tan infantil de dos únics pols oposats.

L’eufòria desenfrenada s’ha d’anar calmant. El raonament s’ha de posar sobre totes les taules dins les cases i a tots els bars, i si volem, podem traslladar i desenfadar el raonament duent-lo cada dia fora els balcons però crec que és hora que el soroll deixi pas al silenci tan necessari per pensar. Hem de pensar molt. Tots nosaltres. I quan sigui l’hora de demanar desitjos, jo anhelo que en el currículum escolar dels meus fills hi hagi una assignatura obligatòria que faci aflorar el sentit crític i una altra que esborri l’odi cap a la diferència i eduqui en la diversitat. I que tota aquesta terminologia que s’ha convertit en avorrits llocs comuns, s’ompli de significat i esquitxi els nens amb la vitamina del positivisme i la coherència.

Avui no és el moment de res, és massa aviat per pensar clar. Avui toca endreçar, cercar paraules, digerir, llegir molt d’aquí i d’allà, tenir la ment molt oberta i no caure en l’error de l’etiqueta fàcil, avui toca plorar i deixar anar la incredulitat per el dia terrible d’ahir. Toca felicitar pel civisme i el pacifisme demostrats per una societat la riquesa de la qual rau en el collage plural que la forma, no ho oblidem tampoc.

Demà, més descansats si es pot, toca ser molt adults i assenyats, saber quin és el nostre lloc i la nostra obligació com a ciutadans. Demà toca tenir sentit crític, analitzar fins allà on puguem els que no en sabem més, i fer saber als que realment poden escriure la política i la legitimitat del sistema, que confiem en que s’hi escarrassaran encara més, que oblidaran les elits polítiques, les lluites de poder, que revisaran una vegada i una altra la història per no cometre idèntics errors, i que treballaran des de la pluralitat, que seran valents i abraçaran tots els matisos per representar-nos a tots i cada un dels que amb més o menys confiança els hem seguit fins aquí d’una manera que potser en un futur també caldrà revisar. Els hem de demanar que gestionin el que ve ara a poc a poc, que ho facin i ho acaronin com només es fan i s’acaronen les coses importants i delicades, les coses estimades, les que cuinem amb fermesa i manyagues, com el cuc es transforma en crisàlide i la crisàlide en papallona. No cal fer un salt al buit. La caiguda podria ser mortal. Ningú ha dit mai que volar fos fàcil i malgrat tot, l’home vola, i quan vol, vola alt.

Imatge: Pinterest-  butterflyzone.org

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s