Porpra

982a1a9dc72dc35d90a2f86c0757bf35No sé què van fer amb mi els meus pares que sempre he odiat Setmana Santa, o més ben dit, l’he temuda. Guardo dos records que bé podrien aportar-me alguna pista d’això que ni busco per la mandra que embolica aquests dies festius que tan poc m’agraden. Un record m’encasta en un mur d’una paret porosa en algun lloc de Tarragona. Només érem dues germanes encara de les tres que hem acabat essent o sent. Essent  i sent no m’agrada, deixeu-me posar siguent. Era de nit en un temps no concret en el que jo només aixecava pocs pams de terra, més pocs que no pas ara, vull dir. Un pare i una mare joves, i una germana gran més entremaliada i espavilada. Me la mirava per saber si tenia la mateixa por que jo. Semblava que no. El foc de les torxes dins les seves pupil·les que no semblaven preocupades. El silenci d’un poble trencat per una processó. A mi el repic dels tambors em feien tremolar les cames i els sentia vibrar dins el cor. El groc cerós d’aquell crist ple de dolor em recordava una vegada que m’havia pelat els genolls i m’hi van posar Mercromina, però d’aquella lila no, era d’aquella altra com del color de la sang desoxigenada, que quan l’escampes per la pell quedes com un ànec a la pequinesa. Havia estrenat unes sabates noves perquè per Pasqua anàvem a casa els avis i la meva àvia Lídia, per Nadal deia coses d’aquestes tipus: Per Nadal qui res no estrena res no val, i nosaltres ens ho agafàvem com una norma per a totes les festes de guardar, en uns anys vuitanta en els que la roba es comprava en comptades ocasions, almenys a casa, així que per Pasqua estrenàvem i jo aquella nit duia sabates noves i quan va començar la processó, de l’estupefacció, em semblava que m’havien quedat clavades al terra amb els mateixos claus que els d’aquella creu. Però l’impacte gegantí van ser les caputxes d’aquell color porpra. Abans d’escriure porpra ho he buscat al diccionari perquè no n’estava segura que s’escrivís així, i el diccionari diu de porpra que és la matèria colorant vermella, de fórmula C16H8Br2O2 que els antics treien del múrex, i he hagut de buscar múrex perquè m’ha semblat un mot preciós i perquè així d’entrada una no sap què és, i resulta que és un mol·lusc gastròpode marí i univalve, que té la conquilla eriçada de punxes, i ja no busco més perquè de sobte sóc sota al mar amb Jacques-Yves Cousteau, que de petita veia a la tele de casa la mateixa àvia que deia aquelles coses d’estrenar i tal, i jo ara estava intentant escriure alguna cosa sobre Setmana Santa i la tírria que li tinc. Doncs això, que les caputxes porpres, morades, fetes d’angúnia, càstig i resurrecció a mi em van regirar una mica l’estómac de per vida, aquella processó em va fer més por que quan una mica més gran, però encara massa petita, el meu pare em feia mirar pel·lícules de Hitchcock, i potser és per això que sempre he relacionat Setmana Santa amb Psicosis.

L’altre de record-pista, té a veure amb una cosa que fèiem un any rere l’altre i que em sembla recordar que m’agradava i no m’agradava a la vegada. El meu avi que tenia els ulls blaus, tocava el violí i tenia un nom preciós, Climent, i la meva àvia Lídia que sempre parlava amb les flors com qui parla amb un marrec, eren d’un poble petit que es diu Súria de la comarca del Bages. Escric la comarca perquè a vegades oblido el nom de la geografia, la catalana i la universal, així en general, perquè sóc desastre amb els noms de les coses, de les persones importants i dels llocs. El dilluns anàvem a menjar la mona a Súria, que repeteixo més per mi que per ningú altre, és un municipi de la comarca del Bages. De camí ens aturàvem a un poble del que no recordo el nom, la meva mare ara mateix em mataria per haver-lo oblidat, però ja farem. Ens aturàvem en aquest poble sense nom perquè un nebot de la meva àvia era pastisser i jo em sentia una persona molt important perquè em deixaven entrar a l’obrador. La meva àvia ho deia així. Obrador. I jo només recordo aquell nebot de la meva àvia que sortia vestit de pastisser, amb un gorret de roba i sempre somreia, feia cara com d’aquells gossos bons i molta olor de mantega. I d’allà ens endúiem la mona, que jo no tenia perquè no m’havien batejat i no tenia ni padrina ni padrí. La meva germana sí. I la que faria tres també, batejada, però jo no. Són aquestes coses estranyes que només em passen a mi, per ser la mitjana o la única que dubta sempre de tot. En fi, que d’allà en sortíem amb mones i plomes de colors, ous de xocolata i aquells pollets que quan jo era petita eren tous però molt més consistents que els d’ara, i els ulls eren dues rodelles diminutes de vidre negre i jo els guardava dins la mà suada i bruta de xocolata i els tres peus negres de plàstic que eren les potes se’m clavaven als palmells.

A mi la mona no m’agradava. La sara tampoc. Tenia un regust de llard que em feia un tap a la gola. Només me n’agradava el nom, sara. Sempre he volgut escriure un llibre amb una protagonista que es digui així. Sara. Però encara no la conec prou bé ni sé què li passa. Té un nom de dona forta, podria portar pistola i fins i tot treballar en una comissaria, i això ja és un principi, un ham al que de ben segur algun dia picaré.

Diu Quim Monzó que les coses haurien de començar sempre i no continuar mai. I té raó. Quan continuen s’acaben. Sovint per sempre. Com els nens que un dia vam ser.

*Foto de Josef Koudelka

 

 

 

 

 

 

2 comments on “Porpra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s