Taxi

f78f9fcb8dfc8f95bb0b55843111f551Dimarts (de la setmana abans del taxi)

Va ser després d’una presentació; hi havia una cua llarga de gent que no coneixia i que esperava pacient que els signés el llibre. Li va tocar el torn a ella, alta, prima amb un abric de color del cafè amb llet. Les ulleres li donaven el mateix aire circumspecte amb el que jo la recordava, protegien uns ulls que vaig reconèixer malgrat el joc al que volien jugar.

—No saps qui sóc, oi que no?

—I tant! Ets la Pepi.

La meva professora de primer d’E.G.B. Calculo que feia uns trenta-vuit anys que no la veia i la vaig reconèixer a la primera. No sé què em va fer més il·lusió, el fet que hagués vingut o la capacitat de la meva memòria que, només quan vol, és de matrícula d’honor. Que havia dit a la família que se’n recordava de mi, de quan només era una nena, que havia sigut una alumna especial. A mi no m’ho van dir mai que era una nena ni una alumna especial, així que trenta-vuit anys després recullo l’elogi tot i que l’efecte ja no pugui immiscir-se en la meva personalitat.

També em va parlar del dibuix. Que guardava un dibuix meu amb un pomer ple fins dalt de pomes vermelles. Matrícula d’honor per a mi una altra vegada. Recordo el dibuix i el pomer i les pomes que queien sobre l’herba verda. Recordo la meva incapacitat per dibuixar-ho gairebé tot menys els arbres que, misteriosament, em sortien la mar de bé, i les pomes, també era una bona dibuixant de pomes. Amb cinc o sis anys,  — sóc de novembre i sempre era la més petita de la classe—, possiblement m’havia inspirat en la cançó de les deu pometes. Segur que les feia caure per allò de deu pometes té el pomer, de deu una n’en caigué. Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dansa, si mireu el vent d’on ve, veureu com dansa el pomer. A casa era un súper hit. Jo, als meus fills no els canto aquestes cançons. No ho he fet mai. També és veritat que no són de dibuixar pometes, els meus fills. Tampoc m’he aturat a reflexionar per què, des de molt petits, han escoltat la nostra música d’adults i en comptes de pometes i pomers que dansen, els he omplert el cervell d’amors impossibles, batalles perdudes, i tota l’èpica descarnada i immortal del rock & roll. Potser perquè a la vida, les pometes i els pomers que dansen no se sostenen durant gaire temps, i ara tinc una criatura que va cantant per casa Who Wants To Live Forever i una altra que afina People Ain’t No Good  i ja no puc fer-hi res. Massa tard. I ara penso que potser una mica de pomers dansant els haurien fet més innocents. Però tampoc sé fins a quin punt és recomanable ser innocent en un món corrupte i més aviat maldestre. Dimarts grissot malgrat els malgrats i les professores retrobades, les pomes i les floretes mai llançades.

Dilluns (de la setmana següent del dimarts de les pomes i els pomers)

Plou a Barcelona i sóc al Poble Nou, en un quadrant ple d’innovació urbana del que havia esta una vella àrea industrial. He deixat els nens amb el sopar a taula i el gos m’ha remenat la cua a la porta, perquè possiblement sap que si jo marxo li caurà al plat tot allò que ells no voldran. Avui els he fet unes patates amb molt d’amor perquè me les ha portat un amic de l’hort del seu pare i no m’havien regalat patates mai abans i ara sé que em fa feliç que em regalin patates.

Que sóc al Poble Nou i plou, deia. Acabo de sortir de la ràdio on m’han entrevistat per fer un directe amb Madrid però des de Barcelona. A Madrid em diuen que no hi plou avui. És fosc i sembla que en aquest 22@ l’activitat frenètica ja frena i només hi quedo jo i l’apuntador. M’estic mullant força així que agafo un taxi de tornada a casa. Li indico al taxista a on vaig i ell, un senyor gros de veritat, amb un nas també gros i una cara de bona persona com la dels santbernats, em pregunta  si em molesta que parli pel mòbil mentre condueix. Li dic que no, que endavant, alleugerida per dins, ja que mai sé què dir-los als taxistes.

—Pero hablo idioma que no entiendes. ¿Entiendes Urdu?

—¿Urdu? No, me temo que no.

Per dins començo a pensar en la càmera oculta que sovint sospito que em posen allà a on vaig.

—Mala educación hablar idioma que no entienden los otros pero tengo que hacer llamada importante.

—Tranquilo, tranquilo. Llama sin problema.

I ho fa. Posa el mòbil davant del canvi de marxes i mentre el timbre va sonant es torna a girar.

—Es mi amiga del Paquistán. Más de 20 años sin noticias. Encontrado hoy en Facebook.

Li brillen els ulls negres i diria que és d’absoluta emoció. Quan l’amiga despenja el telèfon, allà lluny al Pakistan, faig veure que miro per la finestra per deixar-los una mica d’intimitat però els crits d’alegria dels dos amics retrobats m’agafen el cap i me l’inclinen fins a poder veure la cara de la dona bonica, embolicada amb un mocador de color salmó. Ell li deu haver dit que vaig asseguda al seient del darrera perquè ella em busca i ràpidament dissimulo mirant el meu mòbil. Al cap de poca estona m’he acostumat a l’urdú i sense entendre ni una sola paraula comprenc que recorden coses comunes, persones potser, perquè ell repeteix l’última paraula que ella pronuncia i la manté en espera fins que agafa aire i exclama un so aspirat, com si tot d’una se li hagués encès la bombeta. Perquè si fa vint anys que no veus algú i de cop hi connectes, el mínim que pot passar és que totes les bombetes s’encenguin, això és així, els records ens il·luminen ja sigui al Poble Nou o a Islamabad.

I després d’uns deu minuts de trajecte arribo al punt indicat. Pago i el senyor gros de veritat amb nas també gros i mirada afable em torna el canvi i em somriu. A la pantalla la noia embolicada amb el mocador salmó espera.

—Es mi amiga — constata amb un moviment de celles que el fa vulnerable. — Veinte años sin noticias, y ahora, mira. Amigos otra vez.

I jo, que em desfaig per dins amb aquestes històries, miro la pantalla i saludo amb la mà l’amiga retrobada. Em torna l’hola o l’adéu i els dic bona nit, i em surt així, en català. Em moro de ganes de preguntar-los com es diu bona nit en urdú, però em quedo amb les ganes. La timidesa, ja se sap.

Guardo els nens quan arribo a casa, llegeixo una estona dins el llit, però cap història m’enganxa avui, estic cansada i guanya la meva realitat, així que contesto algun missatge, només els que continguin amics amb qui encendre bombetes en un futur llunyà i de seguida apago la llum. Passen uns minuts i busco el mòbil a les palpentes. És dolent tenir-lo a la tauleta de nit pel risc que em fregeixi el cervell, ho tinc assumit, però sempre arribo a la conclusió que deu ser més dolent no tenir-lo a mà si entra un lladre a casa o m’ataca un boig a mitja nit.

A les fosques obro l’univers de google i hi busco: bona nit en urdú. Shabb-bachär. Ho repeteixo en veu baixa, i m’adormo pensant en què en faré de tantes patates, amb les notes del gran que guanyarien un concurs de disbarats, en el botó de la bata del petit que no he pensat a cosir, en el taxista i el seu petit miracle concedit per Zuckerberg, i en qui diantre devia ser jo ara fa vint anys.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s