Notes sobre escriptura

Elliot Erwitt NYC, 1955

Detesto els diumenges des de que existeixen. Soc més clixé que persona, ho sé i ho assumeixo. Les botigues tancades, el barri que queda buit, veure famílies senceres que pugen al cotxe mentre el meu gos, el que havia promès que mai tindria en un pis a Barcelona, s’entesta a ensumar la soca d’un arbre buscant qualsevol rastre. Tornar a casa i renyar-ne a un perquè no són ni les nou i la veu irritant del Novita i el Doraemon ja omplen l’espai que habito i que em reservava aquest matí per escriure en silenci; renyar l’altre perquè sí, perquè encara és al llit, perquè he tret jo el gos que ell tan desitjava tenir, mentre que, encara estirat i a les fosques, té els ulls de color lila de la llum que irradia el mòbil. Li deixo anar que els youtubers que segueix són molt pitjor que la més manipuladora de les sectes. M’envia a pastar fang. Jo faig el mateix. Tots dos pastem fang quan un gadget digital que el meu fill petit amaga per llocs insospitats de la casa amb l’alarma activada a diferents hores per fer la punyeta, s’activa a les nou. Les nou del matí, senyors i senyores, les nou del matí d’un diumenge de sol esmorteït i ja som a les calderes d’en Pere Botero. A vegades, quan la baixada a l’infern té lloc, m’amago a la meva habitació fent veure que faig el llit i només toco el mòbil. D’altres em renyo per haver-los renyat, però sobretot per desitjar amb tanta força que sigui dilluns i tornin a l’escola. D’altres busco receptes a internet i al tercer ingredient ja m’adono que no en seré capaç i torna a guanyar el pla d’anar a la botiga de menjar preparat i deixar-los escollir una vegada més spaghetti alla carbonara. D’altres els dic que vaig a córrer, em guarneixo i tot per fer esport però en realitat camino i camino i camino i camino i camino sense anar enlloc, i l’únic esforç físic el fa la meva oïda que suporta els decibels passats de rosca. Estudio les cançons de les meves llistes i m’adono que un 99% parlen d’amor i desamor així que opto per l’1% restant : La libertad, d’Andrés Calamaro. No em calma, m’excita. M’excita en l’únic sentit que es pot excitar una mare que s’escapa de casa un diumenge al matí. Fugitiva de pa sucat amb oli.

Molt sovint dono gràcies a Stan Lee i a tots els canals que pago per oferir súper herois a dojo, i a vegades, massa de fet, venero a tots els enginyers informàtics de la Sony que van parir la Playstation. Sempre que ho faig, automàticament després, m’imagino un home i una dona a la porta de casa amb gavardina beige i una carpeta negra que m’informen que són dels Serveis Socials i que em venen a prendre els nens. Arribem a un acord i no me’ls prenen perquè els explico que he publicat un parell de llibres recentment, i com que ara em dedico a la creació m’exculpen. I quan s’esfumen de casa i de la meva imaginació corro al menjador i els dic als nens amb una pretesa alegria que podríem fer això i allò altre. Que què us sembla. I un que d’acord i l’altre que ni de conya, a vegades és al revés, i un que ni de conya i l’altre que d’acord. Negociem. Sempre. Regategem amb la destresa d’un bereber i amb una mica de sort, les hores del rellotge del diumenge sembla que avancen i arriba la nit, i cau al sac un dia més de remordiments maternals i paraules no escrites, i aleshores, Twitter, una mena d’àngel de la solitud, em mostra l’altra cara del planeta creador, com un mirall de tot allò que podria ser però que ja no serà, i se m’omple tot d’escriptors i escriptores que viatgen lluny, que brinden des dels bars, que van a festes, coneixen gent i fan una vida bohèmia, d’horaris intensos, d’hores i hores sense interrupcions, de copes, reflexions i riures, una vida de la que en neixen llibres i articles que a mi, després em meravellaran. I jo sento que he fet tard. I els envejo. Sé que és una visió molt esbiaixada de tot plegat, però jo sé el que hi ha de cert. I és aquest repunt de certesa el que cou, i si cou és que pica. Són molts anys envejant, i molts anys fent créixer fills i aprenent a estimar-los.

No està bé qüestionar la maternitat i el fet d’escriure sense reconèixer una gran enveja cap aquells que escriuen sense fills. Però tampoc val allò d’haver-t’ho pensat abans, maca, no val perquè la vida bona i autèntica també és la que es traça sense tenir-la mil·limetrada. He tingut fills. Era una de les dues opcions. Tenia una altra vida planejada amb ells. Hi cabien les meves treves que ja no tinc. Treves necessàries. Ho sabia d’abans. Era un pacte que teníem amb el seu pare. Molt abans que es publiquessin llibres i articles per posar el debat de la maternitat sobre la taula, fa gairebé 15 anys, jo ja no volia que la maternitat se’m mengés tota. Era millor mare abans, quan no només feia de mare. Amb les treves pactades. Ell també tenia les seves. Eren glorioses les nostres treves. No ho explicàvem això de les treves perquè bé del tot no ho entenia ningú. Ara escric. Encara m’ho rumio això d’escriure però la qüestió és que mentre m’ho rumio m’hi dedico al 50%. L’altre 50% faig de mare. Val a dir que em passo més hores coordinant àvies i cangurs i demanant favors a tot cristo per poder promocionar el llibre, activitat sembla ser que imprescindible, que no pas escrivint o promocionant-lo pròpiament. I que sí, que de coses i de llocs i de gent interessant ja en veig i en conec, però sempre amb un cronòmetre i un taxímetre familiar a la mà, sempre amb el fre, amb el càlcul, amb la coherència i el seny que tan mal fan a l’escriptura. A la meva, segur. I és que podré seguir escrivint potser, però mai podré ser escriptora.

Que a la vida s’ha d’escollir ja ho sabíem. Que es pot escriure i tenir fills. O que es pot no tenir fills i escriure. O que no val la pena plantejar-se el relat de la maternitat quan una ja és mare. I que ni de conya val la pena replantejar-se’l de nou quan una és mare sense possibilitat de compartir amb un pare els fills que ja té i que per tant ja estima.

Nosaltres, ell i jo, solíem escoltar una cançó del Mick Jagger que és grandiosa. Jagger es dirigeix a una dona a qui estima i li demana que li digui els noms de les estrelles que hi ha al cel, quina és la seva cançó preferida, que li digui el nom dels amants que ha tingut abans  que ell. Canta i demana, enamorat i posseït, i cap al final li pregunta els noms dels fills que tindran. So tell me the names of the children we’ll have at the end of our life. Mai sé si diu life line. La qüestió és que nosaltres cantàvem Visions of Paradise i ens hi deixàvem la gargamella.  Ens agafàvem d’aquesta petició com de tantes altres coses i ens la fèiem nostra. Ens la vam fer nostra. No havia de ser exclusiva però limitava bastant la resta de plans. Això potser no ho vam voler veure. O sí, i aleshores no ens va importar. Sortosament, les persones evolucionem, mutem, aprenem.

Diu el llibre de Nuria Labari, La mejor madre del mundo (Literatura Random House), que si sobreviu la mare, una part de l’escriptora que abans era morirà amb ella, i que si guanya l’escriptora, la seva història esdevindrà universal. Per tal que la frase no m’escanyi, potser val més la pena pensar que unes mares i unes no mares escrivim i les altres mares i no mares venem pa en una fleca, que unes escrivim i unes altres som monitores de pilates, que unes escrivim i les altres som enginyeres agrònomes, que unes escrivim i les altres treballem a La Caixa, que unes escrivim i unes altres fem de ministres, de mestres, de netejadores, de cuineres, de prostitutes, de taxistes, d’infermeres. Que unes escrivim amb fills i unes altres sense. Que escriure és només escriure. Que quan el debat genera més pànic i preguntes que no pas calma i respostes, per a les que els fills ja són una realitat i no una possibilitat, potser és més sa tornar a les estrofes que un dia ens van deixar afòniques. Que ja ho diu aquell, que qui canta el seu mal espanta.

Foto: Elliot Erwitt NYC, 1959

 

One comment on “Notes sobre escriptura

  1. M’encanta llegir-te Marta,però avui…touché! Et llegeixo a mitges perqué la meva petita em reclama a cada moment,una tarda que em prenc amb una mica de calma perquè vinc de la Clínica d’osteopatia i sí,avui calma receptada😊i perquè la gran dorm a casa d’una amiga i jo,amb sentiment de culpa o no,estic feliç perquè potser avui serà una mica més fàcil.O no,que de vegades la que queda…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s